Assumim responsabilitats

Una imatge força fidel per representar la nostra vida és la d’un arbre, amb la soca arrelada al lloc on hem nascut, una decisió que ens ve donada i que possiblement serà la més determinant del nostre futur.

Durant els primers anys d’existència, el tronc creix sense bifurcar-se gaire, però arriba un moment que ens cal prendre la primera decisió vital important. Aquesta decisió marca una cruïlla de camins d’on germina una branqueta. Cada posterior punt d’inflexió vital es converteix en una nova bifurcació, una nova direcció escollida, i una d’oblidada, un “què hauria passat si” que mai no podrem explorar. Avui ens situem a l’extrem de la branqueta que ha crescut de l’enèsima cruïlla de camins, que pot trobar-se al costat completament oposat de l’arbre de l’altra branqueta on acaba el seguit de camins que no vam prendre. 

La presa de segons quines decisions, doncs, ens defineix, limita el nostre futur, ens pren llibertat d’acció, si bé sempre podem ser prou valents per engegar-ho tot a rodar i fer un salt mortal cap a l’altre costat de l’arbre. Si les decisions les prenem nosaltres, la responsabilitat del nostre destí és nostra. Però si són fruit de la interacció de tercers, aquests tercers cal que n’assumeixin part de responsabilitat. 

Durant força anys vaig ocupar el vicedeganat de Relacions internacionals i de promoció de la Facultat d’Òptica i Optometria (FOOT) de la UPC. Entre les meves tasques, hi havia aconsellar estudiants sobre possibles estades a universitats d’altres països (el que coneixem com a Eras-mus) i també la de participar en fires d’ensenyament, com la que es feia cada any al Vapor Universitari, per explicar el grau d’Òptica i Optometria a estudiants de batxillerat de les diferents escoles de Terrassa. De les dues tasques em cal assumir responsabilitats.

Parlo del cas, per exemple, d’una de les estudiants que obtingué millor qualificació a les proves d’accés a la universitat de Terrassa. Segons em va explicar, quan ja era estudiant de la FOOT, la seva decisió d’estudiar òptica i no una altra carrera, com li hauria permès el seu brillant expedient acadèmic, s’originà en la presentació que vaig fer dels nostres estudis aquell dia al Vapor Universitari. Si aquell dia hagués tingut un rampell de mal de panxa i m’hagués quedat a casa, molt probablement el seu arbre vital hauria adoptat una fesomia molt diferent. Hauria estudiat una altra especialitat, s’hauria posat a treballar en un lloc diferent, hauria construït un cercle de relacions nou. Em cal assumir responsabilitats.

O l’estudiant que em va demanar consell per fer una estada Erasmus i li vaig recomanar la universitat d’Aston, a Birmingham. Li hauria pogut recomanar la universitat de Minho, a Portugal, o la d’Oulu a Finlàndia, ambdues també d’altíssim nivell, però vaig pensar que Aston li escauria més. Poc pensava que després de l’estada Erasmus, i de tornar a Terrassa per acabar el grau, s’enlairaria de nou cap a Birmingham per cursar un doctorat sota la direcció del professor James Wolffsohn, a qui la facultat va concedir el Premi a l’Optometrista de l’Any, i que després de la tesi doctoral s’incorporaria com a professora a la mateixa prestigiosa universitat, una decisió que ja fou tota seva, però que no hauria estat possible si no hagués escollit el camí, uns anys abans, que li vaig presentar com una bona opció acadèmica, des de la completa ignorància que tenim tots d’allò que ens ofereix el futur. Em cal, de nou, assumir responsabilitats. 

Llegeix AQUÍ l'article al Diari de Terrassa